La meua biografia lingüística és molt diferent de la que han pogut tindre els meus companys de classe o amics externs a l'institut, o almenys és el que jo considere.
Vaig nàixer a València i encara que suposadament deuria parlar
el valencià i el castellà amb fluïdesa, no és així, ja que entenc el
valencià però no el parle normalment, X això és un cas de diglòssia, ja
que sols utilitze el valencià en l'àmbit escolar i a casa em sent molt
més còmode parlant el castellà. A més sempre he viscut en un ambient
molt tancat pel que fa a l'idioma, ja que he viscut en una espècie de
bambolla on cap persona pròxima a la meua família tampoc parlava
valencià. O siga que això ha pogut ser un desavantatge per a mi perquè
quan vaig començar la meua etapa escolar, no tenia tant nivell com els
meus companys, ja que ells sí que havien tingut un contacte amb el
valencià, i això va suposar un conflicte de llengües. I això va provocar un confrontament entre el meu idioma matern (el castellà) i el valencià.
Tot
això es deu a la procedència de la meua mare, ja que ella és sevillana i
encara que quan va arribar a València va estudiar valencià, dins de
l'àmbit familiar sempre s'ha parlat el castellà, per tant, clarament és
un cas de bilingüisme passiu .
Això va suposar la renúncia a la llengua materna del meu pare, el
valencià, ja que encara que ell sempre l'ha parlat, la comunicació entre
ells va ser en castellà, per això la meua germana i jo tenim com a hàbit parlar en aquest idioma.
Així que, encara que és un dialecte, de la meua mare he pogut rebre paraules que se
solen dir a Sevilla i dins del meu institut i en acadèmies de llengües
he pogut estudiar l'anglés i el francés. Per això, estic rebent una
formació per ser una persona bilingüe o plurilingüe, ja que hui en dia és molt important per tindre estudis i poder ser un parlant actiu en totes les llengües que estic aprenent.
La Giralda, Sevilla.
Molt ben fet, Raul. Bon relat i reflexions adequades.
ResponElimina