Memòria del portafoli i del curs.

El primer dia d'institut em vaig trobar molt nerviosa i desanimada per no saber en quina classe aniria, quins serien els meus companys i quins els meus professors.
Sincerament, al principi em va donar tanta peresa començar a pensar en tot el que m'esperava durant l'any que la veritat és que les meues expectatives eren una mica ignorants. No volia pensar molt, però és clar que assumia que aniria a tindre: assignatures avorrides, professors dolents, exàmens difícils i treballs realment poc interessants.
Evidentment no en totes les assignatures ha sigut així; un clar exemple és Valencià, que per molts tecnicismes que hem hagut d'aprendre, l'assignatura, almenys en el meu parer, ha estat prou amena. Sobretot per la creació del blog que m'ha paregut un mètode tan diferent del que estàvem acostumats que m'ha arribat a agradar massa.
El blog de 4t l'hem utilitzat molt aquest any, pujant cada trimestre tres o quatre entrades plenes de continguts diferents. A banda que m'haja agradat, pense que ha sigut molt beneficiós per millorar la meua expressió escrita però més encara la meua originalitat, creativitat i imaginació. Quart de l'ESO ha estat un curs ple de contingut però prou fàcil d'adquirir. No tinc ni idea de com serà el que ve, per tant no puc afirmar si realment serà una bona idea això d'escriure al blog constantment. Igual estaria bé fer-ne una per trimestre però no molt més, ja que crec que primer de batxillerat és un curs on s'ha d'aprendre realment bé la llengua mitjançant llibres de lectura i de text,  això no vol dir que a mi m'agrade però, he de ser objectiva.
Les entrades que més destacaria perquè més m'han fet gaudir han sigut: La Biografia Lingüística, Els Deures al sistema educatiu i els relacionats amb "Tot el que encara no saps de les marques".

 Que per què m'han agradat? Doncs la veritat és que no sabria explicar-ho molt bé però, en general, han sigut les que han tractat els temes que més m'interessen en l'actualitat, com la pèrdua de les llengües autòctones, la incontrolable acció de les empreses poderoses i la falta de nous mètodes en el sistema educatiu. A més, totes tres m'han fet desenvolupar una enorme voluntat per escriure bé i ser creativa, cosa que mai no m'havia passat i que he sabut aprofitar i gaudir moltíssim. Alhora pense que són les que millor he aconseguit realitzar.
No ficaria cap pega respecte al blog perquè en el meu cas sols m'ha comportat coses bones i ha sigut una bona manera de pujar una mica les notes, per tant segons la meua opinió aquesta activitat d'estimulació de la creativitat hauria de continuar per molts anys en 4t d'ESO..
Bon estiu per A totes!

Les llengües a la meua familia.

Des de ben petita els meus pares s'han esforçat molt perquè em convertira en una persona bilingüe activa, i la veritat és que en els meus inicis ho vaig arribar a ser. Però a causa de certes circumstàncies en el meu col·legi, vaig acabar parlant únicament castellà, i fins al dia d'avui pense que encara no ho he arribat a aconseguir de nou. És a dir, hui en dia sóc quasi bilingüe passiva, perquè, encara que m'agradaria canviar-ho, no parle quasi res el valencià.

Des que vaig nàixer el meu pare ha dedicat sempre el seu temps a parlar-me en valencià perquè al seu poble, Alcoi, tothom el parla i tota la meua família l'ha considerat sempre un senyal d'identitat. Per tant, els meus avis, els meus oncles i els meus cosins m'han parlat sempre en valencià. Però açò no significa que cap sabera castellà, evidentment tothom era bilingüe actiu. Parlaven valencià i castellà, i fins i tot els més joves érem i som plurilingües i parlem anglés i francés.
Ma mare, en els meus inicis, també em va parlar molt en valencià, encara no ser la seua llengua materna, però això va canviar quan vaig arribar a tindre uns 10 anys i en el meu col·legi començara a abandonar aquesta llengua. Per què? Doncs... a continuació ho contaré.
Fins als 12 anys, vaig anar al col·legi a Massamagrell per què ma mare ha treballat allí sempre i quan era petita va decidir matricular-me al mateix col·legi on ella treballava. El meu ensenyament des de l'inici va ser en valencià encara que entre les amigues i amics no el practicàvem. No sabria dir el perquè del rebuig, però crec que va influir molt que diverses xiquetes que no tenien pares valencianoparlants preferiren parlar en el seu temps lliure en castellà. I com a les altres no ens costava... doncs ens HI vam passar. Aquest pas va significar gran cosa en la meua vida, perquè de sobte, quan vaig voler adonar-me'n, no parlava valencià ni en la meua pròpia casa on sempre l'havíem parlada. Aleshores mon pare va començar a frustrar-se molt i a intentar trobar una explicació raonada a la qüestió aquesta de parlar amb tothom en castellà, però mai la va trobar.
És que va arribar a ser tant el distanciament amb el valencià que vaig arribar a avergonyir-me d'ell bonegant a mon pare per parlar en valencià quan anàvem a comprar el pa. La veritat ÉS que ell no va voler que deixés de parlar en valencià així perquè si i va insistir molt que el practicàrem. En canvi a ma mare no li va costar gens passar-se al castellà perquè la seua família ja s'havia acostumat a parlar en castellà després de deixar Banyeres. Perquè els meus besavis quan van decidir instal·lar-se a València van haver de renunciar a parlar valencià i van haver de fer la substitució lingüística perquè no estava gens ben vist que la gent parlara valencià a les grans ciutats així que van esdevenir digòssics. És a dir, al carrer parlaven castellà però a casa valencià. Açò evidentment va provocar que amb el temps el valencià desapareguera a la ciutat i l'ensenyament dels meus avis i posteriorment de ma mare foren en castellà. Encara això, ma mare va aprendre valencià quan va conéixer a mon pare, però poc després de tindre'm i de jo parlar castellà, ella es va convertir en bilingüe passiva.
Doncs des d'aquell moment que vaig deixar de parlar en valencià fins al dia d'avui seguisc quasi igual, encara que ara estic molt més conscienciada.

Bé....fins ací arriba la meua biografia lingüística i per concloure voldria reflexionar una mica sobre la importància de la llengua. Prou ja de rebutjar el valencià, hem d'amar-lo i respectar-lo perquè és la nostra identitat, és el que som i el que serem, i si no comencem a ser conscients del que provoquen xicotets actes, quan haja desaparegut no en podrem fer res.

                                            (Jo amb mon pare mentre ell m'intenta parlar)

Deures i sistema educatiu

La societat espanyola està molt mal acostumada a un sistema educatiu on el professorat imposa una barbaritat de deures amb l'excusa que ajuden a repassar i on l'alumnat és sotmès a fer-los per obligació. És cert que aquests  podrien arribar a ser útils en algunes assignatures com matemàtiques, química i valencià, que es basen en practicar i practicar, sempre que siguen amb moderació. Però en història, biologia o d'altres, aquest mètode queda invàlid, és a dir, inútil. En aquest cas seria més efectiva la lectura constant de textos i llibres relacionats amb els temes i no el constant deure on cal redactar mitja pàgina per exercici. A veure, senyors professors i sistema educatiu, vostés creuen que no necessitem temps lliure que prenen la decisió d'ofegar-nos amb deures?La majoria dels adolescents tenim diverses extraescolars setmanals que volem practicar i que milers de vegades debem abandonar per l'abús d'aquests. Açò hauria de començar a canviar i intentar prendre exemple dels països nòrdics on el sistema educatiu és molt més avançat quant a activitats, deures i exàmens. A Suècia, per exemple, els deures i els exàmens no són comuns, ja que tot està basat en projectes duts a terme a classe, on espremen  l'energia de l'alumnat, fent-los treballar, creant en ells ganes de ser emprenedors i independents, i amb l'objectiu que quan marxen de l'escola puguen gaudir del temps lliure amb altres extraescolars. Aquestes són les mesures que s' haurien de prendre en Espanya, ja hi ha prou, per favor!
En definitiva, els deures en la seua majoria són innecessaris i és evident. Existeixen milers d'alternatives com realitzar treballs grupals per treballar les mateixes matèries, aprenent-se de memòria diversos temes i exposant-los a classe, sotmetent-se a exàmens orals mitjançant conversacions confortables entre alumnes i professors, o simplement incentivant la lectura.

Relat de marca

L'última part del llibre parla sobre diferents marques que reflecteixen els seus valors mitjançant el que actualment s'ha convertit en fonamental: un relat. Qui diu un relat diu contar una història que arribe al públic, més bé al seu cor, per a emocionar i aconseguir un interès constant per els seus productes. Dins d'aquestes explicacions que fa l'autora per contar-nos la història que hi ha darrere una marca la que més m'han impactat han sigut:

- L'era Toscani (Benetton): Amb el naixement de la marca l'empresa multinacional comença al 1966 a fer campanyes publicitàries convencionals, és a dir,  es dediquen a publicitar exclusivament models que llueixen les col·leccions cada temporada. Açò  dura fins al 1983 quan Luciano, el fundador, decideix contractar el comunicador Olivero Toscani. I a partir d'ací tot canvia. Aquest comença a fer publicitat d'impacte amb fotografies brutals sobre evidències que ocorrien al món i que ningú volia acceptar. A pesar de la gran oposició que van desencadenar, ell sempre es defensava culpabilitzant als altres de negar la veritat. Després de les pèrdues econòmiques a causa  dels anuncis  Luciano decideix acomiadar a Tosacani, però els seus anuncis no desapareixen mai. Hui dia seguixen formant  part de la historia de Benetton categoritzats  com uns dels anuncis més impactants del món de la publicitat.

Si em demanen opinió sobre la xerrada amb l'autora, pense que va ser molt interessant, ella va estar ben simpàtica i la conversació va ser prou amena. Va començar fent una petita introducció per que quedés clar el concepte més important del llibre: - "Què és una marca? Una marca és nom, és logo, són valors, confiança… Hi ha hagut marca tradicional, marca moderna i postmoderna". Seguidament va continuar parlant sobre com influeixen les marques en les nostres vides fins arribar a esmentar  Júcar, on els habitants van decidir pintar el poble per a fer propaganda de la pel·lícula dels pitofs. O Morella, que va fer una campanya per anunciar els bombons Ferrero Rocher i va eixir a tele5. 

Vam conversar una mica d'açò i arribarem a la conclusió que  aquells anuncis feien guanyar a tothom, tant als directors, com als pobles. Quina manera de fer publicitat, no? Que podem fer al respecte? Són algunes de les preguntes que ens va fer Pilar aquell dia. 

Posteriorment ens preguntà que quin contra relat ens havia agradat més, al que la majoria va contestar el de Toscani. La seua resposta em va sorprendre ja que ens va dir que si el de Nestlé no ens havia impactat. És clar que ens va impactar, tos ens van impactar però es que el de Toscani es molt fort...

Continuaria contant tot el que va passar aquell vespre però resumiré la meua opinió en poques paraules.

La veritat es que ella com a persona em va sorprendre ja que creia que anava a ser la típica autora major avorrida, però va ser tot el contrari. La seua energia i les seues ganes d'estar amb nosaltres eren realment increïbles. Ho va  explicar tot molt bé deixant clara la intenció del llibre i va aconseguir durant una estona, ser un més de nosaltres.