Biografia lingüística

Jo parle castellà, valencià, francés i una mica d'anglés, però en el meu dia a dia parle sobretot castellà tot i que vaig aprendre primer el francés.

Açò demostra que el lloc en el qual creixes exerceix una forta influència sobre la teua llengua dominant.

Utilitze totes les llengües que sé per comunicar-me i per enriquir-me i les vaig aprendre totes quan era xicotet, excepte l'anglés, llengua que encara estic aprenent (com totes, ja que no hi ha cap llengua que parle perfectament).

Evidentment, no tinc el mateix coneixement de totes les llengües que parle i tampoc em sent més còmode parlant valencià que anglés, és a dir, em sent còmode parlant cada una de les quatre llengües que sé, però la llengua que més parle actualment és el castellà per la influència del lloc on visc.

Quan jo era xicotet la meua mare estava a casa i el meu pare treballava al matí, aleshores ella em va aprendre el francés molt ràpidament de manera que quan vaig anar a la guarderia sols sabia parlar francés, però per sort tenia un bessó, el sol amb qui podia parlar a la guarderia. En aquell moment la meua llengua era un senyal d'identitat, ja que no podia comunicar-me amb ningú.

Encara que no entenia el castellà estava en contacte de la llengua castellana (ja que no es parlava molt en valencià), i molt prompte anava a aprendre-la i anava a convertir-me en un bilingüe actiu més o menys simètric. Però era un bilingüisme social, ja que a la meua casa sols parlava francés. Com els meus avis em parlaven en castellà i no en valencià, vaig tardar un temps a aprendre el valencià, però mentrestant, dels cinc als deu anys hi va haver un procés de substitució lingüística, el francés pel castellà, tot i que vaig seguir sent un bilingüe actiu.

Hui dia sóc un plurilingüe actiu asimètric integrador instrumental, que parla sobretot castellà.

Biografia Lingüística

Hui en dia les biografies lingüístiques presenten una gran varietat, ja que moltes persones parlen i s'identifiquen en diferents llengües, depenent de l'àmbit familiar i l'àmbit on és criat/da.

La meua biografia lingüística és molt diferent de la que han pogut tindre els meus companys de classe o amics externs a l'institut, o almenys és el que jo considere.

Vaig nàixer a València i encara que suposadament deuria parlar el valencià i el castellà amb fluïdesa, no és així, ja que entenc el valencià però no el parle normalment, X això és un cas de diglòssia, ja que sols utilitze el valencià en l'àmbit escolar i a casa em sent molt més còmode parlant el castellà. A més sempre he viscut en un ambient molt tancat pel que fa a l'idioma, ja que he viscut en una espècie de bambolla on cap persona pròxima a la meua família tampoc parlava valencià. O siga que això ha pogut ser un desavantatge per a mi perquè quan vaig començar la meua etapa escolar, no tenia tant nivell com els meus companys, ja que ells sí que havien tingut un contacte amb el valencià, i això va suposar un conflicte de llengües. I això va provocar un confrontament entre el meu idioma matern (el castellà) i el valencià.

Tot això es deu a la procedència de la meua mare, ja que ella és sevillana i encara que quan va arribar a València va estudiar valencià, dins de l'àmbit familiar sempre s'ha parlat el castellà, per tant, clarament és un cas de bilingüisme passiu . Això va suposar la renúncia a la llengua materna del meu pare, el valencià, ja que encara que ell sempre l'ha parlat, la comunicació entre ells va ser en castellà, per això la meua germana i jo tenim com a hàbit parlar en aquest idioma.

Així que, encara que és un dialecte, de la meua mare he pogut rebre paraules que se solen dir a Sevilla i dins del meu institut i en acadèmies de llengües he pogut estudiar l'anglés i el francés. Per això, estic rebent una formació per ser una persona bilingüe o plurilingüe, ja que hui en dia és molt important per tindre estudis i poder ser un parlant actiu en totes les llengües que estic aprenent.

La Giralda, Sevilla.

Biografia Lingüítica

Actualment parle valencià, castellà i molt poquet anglés. Abitualment llegisc en castellà en els meus temps lliures i en l'institut sóc bilingüe instrumental de l'anglés. En el valencià i el castellà sóc bilingüe activa, perquè LES parle amb la meua família i alguns amics.

En València hi ha molt bilingüisme social, molta diglòssia, perquè en document oficials la llengua es el castellà i hauria de ser en valencià.

Els meus pares sempre han volgut que jo fóra bilingüe activa, per això m'han ensenyat el valencià per part de mon pare i per part de ma mare.

A ma mare sempre li parlaven quan era xicoteta el castellà, aleshores era mono lingüística X gràcies a mon pare X ara és bilingüe passiu.

El castellà el gaste més perquè amb el meu entorn parle castellà habitualment, però el valencià l'utilitze molt puntualment amb alguns amics a l'assignatura de valencià.

Em senc mes a gust amb el castellà encara que tota la meua vida l'estat estudiant i parlant però el castellà està més interioritzat no sé perquè, X sincerament m'he pareix més bonic de parlar el valencià que el castellà o l'anglés.

Una curiositat és que a vegades en casa es fa un embolic perquè cada un parla a una llengua, X si és refereixes a ma mare, cal parlar-li en castellà X a mon pare en valencià, però el problema és que mon pare parla valencià malament X aleshores m'apega el seu valencià, aleshores fique moltes faltes i damunt tinc castellanismes.

biografía lingüística

Si ens remuntem a l'època dels nostres avis, es pot sobreentendre que la llengua que predominava a les ciutats era, òbviament, el castellà (pel context històric), però no obstant això, les persones continuaven aprenent i parlant altres llengües siga per la família o amics...

Ara vaig a parlar del context històric de la meua família.

La meua àvia, per part de mare, ha viscut tota la seua vida en Castelló i sempre ha parlat valencià amb el seu cercle d'amics, i amb el meu avi, que també era de Castelló, també parlaven en castellà entre ells. En tindre a la meua mare, van continuar vivint en Castelló, però parlant-li en castellà, no saben per què, però ho van fer així.

La meua àvia, pel que conec i he parlat amb ella, sé que va estudiarl francés i que tenia contactes que encara els conserva avui en dia. Fa una setmana ens EN vam anar ella i jo a Córdoba juntes, i l'últim dia la meua àvia es va posar a parlar amb tres amigues franceses en francès, i a l'acabar li vaig preguntar per quin motiu havia deixat d'utilitzar aquesta llengua, i em va dir que no podia parlar amb ningú llevat de la seua amiga d'allí. Vam tindre una conversa i em va entrar curiositat i vaig preguntar-li si alguna vegada li havia parlat a la meua mare en francès, però em va dir que no, que mai s'ho havia plantejat. Podem veure com la meua àvia parlava tres llengües però era un trilingüisme passiu i també hi ha un cas de diglòssia perquè parlava més castellà que valencià (que soles el parlava amb algunes amigues), i només usava el francès per comunicar-se amb una amiga procedent d'allí.

La meva mare sap parlar el valencià i el castellà, X en la ciutat usa el castellà per a comunicar-se i al meu poble canvia el xip i parla en valencià, amb un altre cas de diglòssia.

Per part del meu pare, els meus avis eren els dos de València però mai utilitzaven el castellà amb quasi ningú, X eren uns bilingües passius, encara que de vegades havien d'usar el valencià per a un ús instrumental, ja que la meua àvia va fundar una escola valenciana.

Els meus pares tenen coneixements d'anglès, ja que van tenir l'oportunitat d'estudiar-lo, X entre ells també parlen en castellà, i per tant, des de xicotetes a la meua germana i a mi ens han parlat castellà, però van decidir donar-nos l'oportunitat d'estudiar en valencià des de menudes.

Podem dir que la meua germana i jo hem tingut més oportunitats per poder aprendre més llengües, com el francès i l'anglès. La meua  C1 d'anglès, el mitjà de valencià i té el A2 de francès i jo m'estic preparant per al B2 d'anglès, i jo em considere que sóc trilingüe però el castellà és el que predomina.
, les que nosaltres vam decidir, i ara la meua germana està estudiant per al

Mirant ja cap al futur, jo sempre he tingut clar que parlaré als meus fills en anglés, si és possible, i també en valencià, perquè el castellà l'aprendran sí o sí.

Biografia Lingüística

Jo, personalment, em consideraria plurilingüe. Parle castellà com a llengua materna, però des de xicotet sempre he estat en contacte amb el valencià a l'escola, fent-me així bilingüe. Parle valencià amb tot aquell que em parla en valencià, i en castellà amb aquells que es dirigeixen a mi en castellà, sense distinció entre l'una i l'altra. Si he de começar jo la conversa, ho faig en castellà, perquè ho he fet sempre.

A part d'aquestes dues llengües, també parle anglès amb fluïdesa. Vaig començar a estudiar-ho quan tenia sis anys,X i he viscut quatre mesos en Irlanda, per tant tot i que no és la meua llengua materna l'utilitze sense cap problema quan parle amb algú que desconeix el valencià i el castellà, com quan viatge a l'estranger.

Per últim X també parle francès. L'estudie des dels huits anys, i en general puc mantindre conversacions en aquest idioma amb gent que ho parla amb fluïdesa, però de vegades em quede penjat perquè no sé com dir el que vull dir o perquè no entenc el que em volen dir.

M'agrada molt llegir llibres, sobretot de fantasia, tant en castellà com  en valencià per igual, i de vegades agafe algun llibre en anglés, però el meu nivell de francés no és suficient per a llegir novel·les en aquest idioma.

La meua família ve de diverses parts d'Espanya, i cadascun dels meus avis tenia un perfil molt diferent, i això ha afectat al desenvolupament de la llengua en la meua ascendència.

Primer començaré amb la part de mon pare.

El pare de mon pare va nàixer en Màmoles, un poblet de cent habitants prop de Zamora, però amb setze anys es va veure allistat a l'exèrcit per la força durant la Guerra Civil, i traslladat a Quart de Poblet. Després de casar-se va viure tota la seua vida a Manises. Va ser militar, i en aquest àmbit no va necessitar més que castellà. Només parlava aquesta llengua, i tot i que va viure ací més de setanta anys mai va aprendre valencià. Si que ho entenia, però no sabia parlar-lo. Era un bilingüe passiu. La mare de mon pare va nàixer a Monserrat, i parlava valencià amb la seua família, un valencià de poble en el seu dia a dia. Va conèixer el meu avi i va viure a Manises. Degut al permanent contacte amb el castellà, parla un valencià molt apitxat, i un castellà amb moltes interferències del valencià. És bilingüe activa. Entre ells el meu avi sempre parlava castellà, però la meva àvia li parlava tant en castellà com en valencià. Van criar als seus fills en ambdues llengües, per la qual cosa els seus cinc fills són bilingües actius, entre d'ells, mon pare.

Mon pare parla valencià i castellà com a llengües maternes, X i va aprendre anglès (el parla amb fluïdesa), francès (és capaç de comunicar-se), i és capaç d'entendre l'italià.

Ara per part de ma mare.

El meu avi va nàixer en el si d'una família rica (la meua besàvia era la marquesa del Túria) a València, on només es parlava castellà, i mai va aprendre valencià, perquè no es relacionava amb ningú que li parlara en aquest idioma. En canvi, si que va aprendre un poc d'italià, de francés i d'anglés. Per la seua part, la meua àvia va nàixer en Albacete, en una família de setze germans. Per aquesta raó va haver-se de mudar molt jove a València a buscar treball, i ací va acabar treballant com a criada per a la família del meu avi. Així es van conéixer, i van acabar casant-se, tot i les objeccions que posava la marquesa. Com que en aquesta casa només es parlava castellà, la meua àvia només ha parlat castellà en tota la seua vida, i amb moltes dificultats entén el valencià tot i haver viscut a València.

Amb aquesta família, ma mare va nàixer a València però no va parlar valencià fins que va ser major d'edat i va anar a la universitat, on el va aprendre i va passar el Mitjà. Hui en dia no és capaç de parlar-lo però encara ho entén, ja que des d'aleshores no ha tornat a utilitzar-lo activament.

Després de tot açò a mi sempre m'han parlat castellà a casa, però he aprés valencià al col·legi.

L'única persona que em parla en valencià de la meua família és la meua àvia, i em llegia llibres en valencià quan venia a casa. Ara, com que té molt mala memòria, no sempre se'n recorda de qui sóc. Per això quan em reconeix com el seu nét em parla en valencià, però quan no sap qui sóc, em parla en castellà.

 

Biografia Lingüística

Per començar m'agradaria parlar de les llegües que jo parle.

Per les dues parts, tant per part de mare com de pare m'ha arribat la llengua valenciana que és la que parle amb quasi tota la meua família i de vegades en alguns amics que també parlen valencià a casa. També conec el castellà molt bé, però no l'he aprés per la família, sinó perquè com el nostre país té un multilingüisme on predomina el castellà, i segurament la diglòssia que es viu a València entre el valencià i castellà, on predomina el castellà, me l'han ensenyat des de menut a l'aula, i per això, normalment parle amb els meus companys en castellà, ja que o molts no parlen valencià a casa o és amb l'idioma que els he conegut parlant. També tinc dues llengües de caràcter instrumental amb un nivell mitjà, l'anglés i el francés; puc expressar-me millor en anglés que en francés, però només les gaste a classe i quan vaig a algun país que parlen aquesta llengua. Personalment el meu bilingüisme és actiu i simètric, ja que puc gastar les dues (val/cast) per igual en un dia i tinc un domini semblant, però també sóc plurilingüe però més bé com a llengües instrumentals.

I ma mare igual que jo, encara que ella, el bilingüisme és més aviat asimètric, ja que utilitza més el valencià, ja que no parla castellà en quasi cap àmbit, ja que ni al treball, ni amb els amics ni a casa parla castellà, que també l'ha aprés a classe. Ella també coneix el francés i el domina quasi com una tercera llengua, però només la parla amb la seua amiga francesa i quan hi va a França, i també l'anglés però no el domina tant com el francés en el qual té un nivell alt. Les tres germanes de ma mare tenen situacions semblants, però utilitzen molt més el castellà, ja que les tres estan casades amb xics que parlen castellà. Dos són de Castella la Manxa i l'altre andalús, encara que tots parlen valencià, que l'han aprés per estar casats amb dones que parlen valencià, així que seria un bilingüisme actiu asimètric i integrador, per poder comunicar-se amb la família. Encara que dues d'elles són mestres d'anglés així que la dominen com una tercera llengua.

Els meus iaios han aprés el valencià oralment i era la llengua amb la qual parlaven amb els amics, però no saben ni escriure ni llegir en valencià, i el castellà el van aprendre a classe.

En segon lloc, per part de pare és més senzill. Mon pare parla valencià amb mi, i amb la família i els amics que al viure a Xàbia, tots parlen en valencià, encara que la llengua que més domina és el castellà, però la que més utilitza és el valencià, encara que a l'hora d'escriure fa moltes errades.

I per últim la meua iaia i ma tia per part de pare, només coneixen el valencià; la meua iaia només el coneix de manera oral, ja que ella va estudiar en castellà, però quasi no el parla, ja que no li agrada, i només sap escriure en castellà. Ma tia té un bilingüisme passiu del castellà i ella a casa i als seus fills els parla en valencià.

Biografia Lingüística

Des de ben xicotet els meus pares m'han ensenyat a parlar castellà, encara que la meua iaia sempre m'ha parlat en valencià perquè volia que fóra bilingüe actiu, però tota la meua família i amics quasi sempre em parla en castellà, llevant a la meua iaia.

Jo parle castellà, valencià i un poc d'anglés, puc llegir els tres idiomes encara que l'anglés em costa un poc més i entenc a la perfecció el castellà i valencià.

Utilitze les llengües per a comunicar-me i la llengua que més parle és el castellà i la utilitze sempre, el valencià el parle molt menys, sols el parle en classe i amb la meua iaia i l'anglés sols l'utilitze en classe i amb alguns amics.

Aleshores jo hem considere bilingüe actiu.

Vaig aprendre a utilitzar la meua llengua en els meus primers anys de vida (infantil i primària) i les vaig aprendre practicant-les en l'escola i en casa.

No tinc el mateix grau de coneixement en totes, X el castellà em resulta molt fàcil parlar-lo, escriure-ho i llegir-lo, X el valencià em costa una mica més parlar-lo i escriure-ho, però llegir-ho no em costa i l'anglés em costa parlar-lo, llegir-lo, però no escriure-ho.

Em sent més a gust utilitzant el castellà perquè és la llengua que em costa menys utilitzar-la i perquè la utilitze tots els dies amb tothom.

La meua iaia sap parlar molt bé el valencià i el parla amb tothom, però no sap escriure-ho perquè en l'escola estava prohibit donar classes en valencià..

Biografía lingüística

Jo parle principalment castellà, com a llengua materna, després valencià i anglés. 

El primer em ve dels meus pares. Ells saben X a més X anglés i francés però no em parlen en aquestes dues llengües, X la veritat és que les seues famílies són tots castellanoparlants, ja que uns són de les Illes Canàries i els altres de la península Ibèrica.

El valencià en compte sols el parla la família del meu pare, perquè tot són de la Comunitat Valenciana, però he de dir que era molt pobre. El meu iaio era el que utilitzava més aquesta llengua quan parlava amb el meu pare i el seu germà, però mai jo haguera conegut la llengua si la meua família no hi haguera viatjat a València per quedar-se a viure. Sols vaig estar a Sevilla quatre anys amb la sort de no haver adoptat l'accent d'aquest lloc que X per cert X el deteste molt.

L'anglés el vaig estudiar al col·legi, per primera vegada a primer de primària. Actualment jo seguix aprenent en l'institut.


                

Les llengües a la meua familia.

Des de ben petita els meus pares s'han esforçat molt perquè em convertira en una persona bilingüe activa, i la veritat és que en els meus inicis ho vaig arribar a ser. Però a causa de certes circumstàncies en el meu col·legi, vaig acabar parlant únicament castellà, i fins al dia d'avui pense que encara no ho he arribat a aconseguir de nou. És a dir, hui en dia sóc quasi bilingüe passiva, perquè, encara que m'agradaria canviar-ho, no parle quasi res el valencià.

Des que vaig nàixer el meu pare ha dedicat sempre el seu temps a parlar-me en valencià perquè al seu poble, Alcoi, tothom el parla i tota la meua família l'ha considerat sempre un senyal d'identitat. Per tant, els meus avis, els meus oncles i els meus cosins m'han parlat sempre en valencià. Però açò no significa que cap sabera castellà, evidentment tothom era bilingüe actiu. Parlaven valencià i castellà, i fins i tot els més joves érem i som plurilingües i parlem anglés i francés.
Ma mare, en els meus inicis, també em va parlar molt en valencià, encara no ser la seua llengua materna, però això va canviar quan vaig arribar a tindre uns 10 anys i en el meu col·legi començara a abandonar aquesta llengua. Per què? Doncs... a continuació ho contaré.
Fins als 12 anys, vaig anar al col·legi a Massamagrell per què ma mare ha treballat allí sempre i quan era petita va decidir matricular-me al mateix col·legi on ella treballava. El meu ensenyament des de l'inici va ser en valencià encara que entre les amigues i amics no el practicàvem. No sabria dir el perquè del rebuig, però crec que va influir molt que diverses xiquetes que no tenien pares valencianoparlants preferiren parlar en el seu temps lliure en castellà. I com a les altres no ens costava... doncs ens HI vam passar. Aquest pas va significar gran cosa en la meua vida, perquè de sobte, quan vaig voler adonar-me'n, no parlava valencià ni en la meua pròpia casa on sempre l'havíem parlada. Aleshores mon pare va començar a frustrar-se molt i a intentar trobar una explicació raonada a la qüestió aquesta de parlar amb tothom en castellà, però mai la va trobar.
És que va arribar a ser tant el distanciament amb el valencià que vaig arribar a avergonyir-me d'ell bonegant a mon pare per parlar en valencià quan anàvem a comprar el pa. La veritat ÉS que ell no va voler que deixés de parlar en valencià així perquè si i va insistir molt que el practicàrem. En canvi a ma mare no li va costar gens passar-se al castellà perquè la seua família ja s'havia acostumat a parlar en castellà després de deixar Banyeres. Perquè els meus besavis quan van decidir instal·lar-se a València van haver de renunciar a parlar valencià i van haver de fer la substitució lingüística perquè no estava gens ben vist que la gent parlara valencià a les grans ciutats així que van esdevenir digòssics. És a dir, al carrer parlaven castellà però a casa valencià. Açò evidentment va provocar que amb el temps el valencià desapareguera a la ciutat i l'ensenyament dels meus avis i posteriorment de ma mare foren en castellà. Encara això, ma mare va aprendre valencià quan va conéixer a mon pare, però poc després de tindre'm i de jo parlar castellà, ella es va convertir en bilingüe passiva.
Doncs des d'aquell moment que vaig deixar de parlar en valencià fins al dia d'avui seguisc quasi igual, encara que ara estic molt més conscienciada.

Bé....fins ací arriba la meua biografia lingüística i per concloure voldria reflexionar una mica sobre la importància de la llengua. Prou ja de rebutjar el valencià, hem d'amar-lo i respectar-lo perquè és la nostra identitat, és el que som i el que serem, i si no comencem a ser conscients del que provoquen xicotets actes, quan haja desaparegut no en podrem fer res.

                                            (Jo amb mon pare mentre ell m'intenta parlar)

Biografía linguística

Parle tres llengües molt bé i no he vist mai, segurament perquè no el coneixia, cap cas de diglòssia. Encara que ara que mire cap endarrere, sí que crec haver viscut algun cas. El meu pare va decidir ensenyar-me anglés quan era molt petit, i que l'aprenguera com a paterna, encara que cap dels meus pares eren d'un lloc on es parlava anglés. Vaig aprendre de pressa i a la vegada que el castellà, però actualment sols use l'anglés per a parlar amb la meua germana, que també li van ensenyar anglés, i a l'institut en classe d'anglés. Vaig aprendre el valencià al col·legi, encara que no l'use fora de l'institut. El castellà l'use a totes parts i és el que tinc més acomodat i l'use a totes hores. Tinc més o menys el mateix nivell en totes, encara que el valencià em costa un poc més.

La meua família paterna té un poble prop de la frontera amb Aragó on a soles es parla castellà i la meua família materna ve d'un poble d'Aragó així que potser els meus avantpassats siguen d'Aragó o pel centre d'Espanya. Cap dels meus oncles o ties parla valencià, a excepció d'una tia, ni tampoc els meus avis. Els meus cosins tampoc, perquè o no van a un institut a València o als seus instituts a soles donen la classe de valencià en valencià.

Encara recorde un Nadal a casa dels meus oncles; estava parlant amb la meua tia Isa (que parla valencià) sobre com anava l'any i els meus cosins es reien perquè no entenien de què estava parlant. Així que pense que la diglòssia és un cas més recurrent en el món i encara va a més.

Biografia lingüística

Jo parle amb fluïdesa Valencià i Castellà. Després estan les llengües que he aprés durant la meua vida, com l'Anglés (B1), el Francés i un poc d'Alemany.

Aquestes últimes les utilitze en àmbit escolar o acadèmic, i així com l'Anglés o el Francés vaig començar-les a primària, l'Alemany va ser una llengua que vaig començar pel meu compte, cosa que ha fet que madurara i em convertira en més independent.

Amb açò vull arribar a la conclusió que les llengües canvien a les persones i fan que una persona es senta més realitzada amb si mateixa.

Entenem com diglòssia la situació sociolingüística en què un idioma és usat per a funcions formals (educació, literatura, religió, etc.) i en la majoria dels usos escrits, enfront d’un idioma d’ús informal (comunicació íntima, familiar o espontània, etc.) i generalment oral. En el meu cas la diglòssia està present quasi sempre, perquè amb la majoria de persones de fora de l'àmbit escolar parle en Castellà, llevat de Guillem, Manel i el meu oncle patern, Rafa, que sempre ha defensat la utilització del Valencià en tots els àmbits. Gràcies al meu oncle la llengua estimada perdura en la meua fam família paterna provenient d'Ontinyent.

Per part materna parlem tots en Castellà. La nostra situació és molt interessant, ja que a la meua família materna tenim dos pobles, Villena, on es parla el Castellà amb accent murcià, i cinc quilòmetres després està el meu altre poble, Biar, on es parla Valencià de tota la vida. Això es deu a una frontera lingüística creada en 1244, al tractat d'Almizra, que estipulà que les terres al sud de la línia Busot – Biar – la Vila Joiosa quedaven reservades per a Castella. Que va deixar el territori de la costa des de Biar, de parla valenciana, i a partir de Villena territori castellanoparlant.

Un cas de bilingüisme integrador és el cas de ma mare, perquè va haver d'aprendre molt més valencià del que ja sabia per integrar-se amb els pares de l'escola on jo anava a primària, el Pare Català.

Aquesta escola em va ensenyar a estimar el Valencià i a defensar-lo.

Ma mare va fer un esforç per criar-me en Valencià.

A la meua família li dec molt, a ma mare per criar-me en la llegua estimada, el Valencià, també per deixar-me estudiar a primària el Francés,X amb l'anglés va apuntar-me a una acadèmia i aquest any amb els estudis d'Alemany, que no li ho he pogut recompensar millor a ma mare, perquè he aprovat amb nota l' A2.1. 

Gràcies a la meua família no he perdut el costum de parlar en valencià o d'abandonar la llegua per un altra (procés de substitució), estic agraïda perquè se m'educara en Valencià.

La meua escoleta infantil, on va començar la meua educació en Valencià

Deures

Per experiència personal puc dir que el sistema educatiu a Espanya no està a l'altura d'altres països com Suècia, els Estats Units i el Canadà. En el sistema educatiu d'Espanya els alumnes estan explotats per la quantitat de deures, exàmens i treballs que han de fer.

El sistema educatiu està dissenyat d'una forma en el qual els alumnes constantment tindran coses que fer, i això estressa i atabala. Per exemple, en classe d'història et posen quatre exercicis sobre el que heu donat en classe, després en matemàtiques igual, després en castellà, biologia, anglés… Els alumnes de l'ESO i batxillerat tenen al voltant d'11 assignatures. D'aquesta manera els alumnes quan arriben a casa han de fer un munt d'exercicis en un temps que la majoria no tenen. Als Estats Units això no és un problema, ja que els alumnes només tenen sis assignatures, i dues d'elles són optatives. Al contrari que en el sistema educatiu d'ací, als Estats Units el sistema s'adapta a les capacitats de cada alumne de manera que sempre hi haja una eixida per a ells. Per a cada assignatura hi ha tres nivells de dificultat: el bàsic, el “advanced” i el “AP”. Això ajuda al fet que els alumnes, encara havent de treballar per a treure resultats, no s'aclaparin per la quantitat de tasques que fer.

deures

Jo crec que els deures han de ser més moderats perquè moltes vegades als alumnes se'ls ajunten en quantitat entre els exàmens i els deures. Jo no llevaria els deures perquè si no en tinguérem, no practicaríem el que hem estudiat. Perquè arribaria un moment que tots, encara que estudiàrem els exàmens, si no hem practicat, no ens eixiria bé.

Els pares en primària sí que són partidaris dels deures, però en secundària no són partidaris perquè diuen que amb els exàmens ja tenim prou amb estudiar.

I a més els deures ens complementen molt i ens aporten coneixements, com resumir, redactar, per a l'ortografia, a llegir millor, comprensió

ELS DEURES

Jo el que canviaria sobre els deures i les classes seria que en assignatures com valors ètics i música no manaren deures i si hem de fer treballs els fem en classe perquè no són assignatures tan importants i així en casa ens podem concentrar més en les altres assignatures.

També m'agradaria que férem més classes pràctiques. Per exemple, quan anem d'excursió o al laboratori, perquè aprens més i també fas coses diferents que quan estàs en classe. I finalment donaria uns minuts al final de cada classe perquè els alumnes tingueren temps d'acabar els deures o almenys perquè no tinguen tants i quan arriben a casa tinguen més temps d'estudiar; i en una setmana on hi haja molts exàmens que no ficaren deures.
                              

DEURES

      

1-Els deures ensenyen

Un dels arguments de més pes que s'utilitza es declarar que els professors posen deures és que els mateixos serveixen per a aprendre. Basant-se la capacitat d'esforç i la tenacitat.

Les tasques que se'ls manen per a casa ajuden al fet que sàpien que per a obtindre un resultat, en concret una bona nota en classe, és necessari treballar i posar tot el que puguen de la seua part.

2-Ajuden al fet que pares i fills compartisquen temps

Indiscutiblement, en algunes ocasions, els pares es veuen en la necessitat d'ajudar els seus fills a explicar-los un exercici que li han demanat per a classe, perquè no han acabat de comprendre en què consisteix. Doncs bé, aqueix temps que comparteixen junts adults i menors ha de veure's com una cosa positiva, ja que, a vegades, passar una estona en família es torna realment impossible a causa de les complicades agendes professionals i educatives dels uns i els altres.

3-Afermen coneixements

Tots hem anat al col·legi quan xicotets i tots som conscients que en moltes ocasions els deures ens servien per a poder afermar els coneixements que el professor ens havia explicat en classe. I és que és innegable que practicar és la clau per a poder aconseguir un ensenyament o una capacitat.

4-Contribueixen a adquirir valors

No cal passar per alt que els deures també són defensats per molts en considerar que, a més de coneixements o del que és la capacitat d'esforç, ajuden a aprendre i a adquirir altres valors fonamentals per a qualsevol individu:

    La constància,la disciplina, i l'autonomia. Són alguns exmples.

5- Ajuden a crear hàbits

Per descomptat, els defensors dels deures també estableixen que aquests ajuden a crear hàbits de treball i estudi en els xiquets i els mateixos són útils perquè tinguen una vida organitzada i perquè no es deixen arrossegar per la deixadesa.

6-Els xiquets afermen habilitats educatives bàsiques

A tot l'exposat cal afegir a més que el fet que els menors facen tasques és una manera que practiquen aspectes fonamentals a nivell educatiu, com poden ser l'escriptura i les matemàtiques bàsiques. De la mateixa forma, els ajuda a ampliar vocabulari, a tindre major agilitat de càlcul, a millorar la seua cal·ligrafia i a corregir les faltes d'ortografia que puguen tindre.





 VALLS E

Deures

Com puc començar el text? No sé per on començar, deures d'una assignatura o en la totalitat? es a dir, una metodologia escolar. Doncs jo vaig a donar el meu punt de vista de com seria per a mi una metodologia escolar perfecta

Per començar, una cosa que jo canviaria serien llevar els deures extraescolars als alumnes, perquè això li lleva temps a l'alumnat que podria aprofitar fent altres coses com practicar un esport o estudiar una assignatura.
Açò no passa en totes les assignatures, és a dir, que en algunes assignatures posen més deures que en altres. Com per exemple, Història, és una assignatura que a vegades posen molts deures i això lleva temps extraescolar.
Quant al sistema educatiu, jo crec que a Espanya esta prou mal (m'estic anant del tema, però vull dir-ho) és a dir, que 'qualsevol persona' pot obtindre el graduat de l'ESO, perquè sense fer 'res' en set anys es pot traure, jo canviaria l'exigència acadèmica, és a dir, si no eres apte per a passar, com mínim posar un màxim d'assignatures suspeses per a poder recuperar.