Des de ben petita els meus pares s'han esforçat molt perquè em convertira en una persona bilingüe activa, i la veritat és que en els meus inicis ho vaig arribar a ser. Però a causa de certes circumstàncies en el meu col·legi, vaig acabar parlant únicament castellà, i fins al dia d'avui pense que encara no ho he arribat a aconseguir de nou. És a dir, hui en dia sóc quasi bilingüe passiva, perquè, encara que m'agradaria canviar-ho, no parle quasi res el valencià.
Des que vaig nàixer el meu pare ha dedicat sempre el seu temps a parlar-me en valencià perquè al seu poble, Alcoi, tothom el parla i tota la meua família l'ha considerat sempre un senyal d'identitat. Per tant, els meus avis, els meus oncles i els meus cosins m'han parlat sempre en valencià. Però açò no significa que cap sabera castellà, evidentment tothom era bilingüe actiu. Parlaven valencià i castellà, i fins i tot els més joves érem i som plurilingües i parlem anglés i francés.
Ma mare, en els meus inicis, també em va parlar molt en valencià, encara no ser la seua llengua materna, però això va canviar quan vaig arribar a tindre uns 10 anys i en el meu col·legi començara a abandonar aquesta llengua. Per què? Doncs... a continuació ho contaré.
Fins als 12 anys, vaig anar al col·legi a Massamagrell per què ma mare ha treballat allí sempre i quan era petita va decidir matricular-me al mateix col·legi on ella treballava. El meu ensenyament des de l'inici va ser en valencià encara que entre les amigues i amics no el practicàvem. No sabria dir el perquè del rebuig, però crec que va influir molt que diverses xiquetes que no tenien pares valencianoparlants preferiren parlar en el seu temps lliure en castellà. I com a les altres no ens costava... doncs ens HI vam passar. Aquest pas va significar gran cosa en la meua vida, perquè de sobte, quan vaig voler adonar-me'n, no parlava valencià ni en la meua pròpia casa on sempre l'havíem parlada. Aleshores mon pare va començar a frustrar-se molt i a intentar trobar una explicació raonada a la qüestió aquesta de parlar amb tothom en castellà, però mai la va trobar.
És que va arribar a ser tant el distanciament amb el valencià que vaig arribar a avergonyir-me d'ell bonegant a mon pare per parlar en valencià quan anàvem a comprar el pa. La veritat ÉS que ell no va voler que deixés de parlar en valencià així perquè si i va insistir molt que el practicàrem. En canvi a ma mare no li va costar gens passar-se al castellà perquè la seua família ja s'havia acostumat a parlar en castellà després de deixar Banyeres. Perquè els meus besavis quan van decidir instal·lar-se a València van haver de renunciar a parlar valencià i van haver de fer la substitució lingüística perquè no estava gens ben vist que la gent parlara valencià a les grans ciutats així que van esdevenir digòssics. És a dir, al carrer parlaven castellà però a casa valencià. Açò evidentment va provocar que amb el temps el valencià desapareguera a la ciutat i l'ensenyament dels meus avis i posteriorment de ma mare foren en castellà. Encara això, ma mare va aprendre valencià quan va conéixer a mon pare, però poc després de tindre'm i de jo parlar castellà, ella es va convertir en bilingüe passiva.
Doncs des d'aquell moment que vaig deixar de parlar en valencià fins al dia d'avui seguisc quasi igual, encara que ara estic molt més conscienciada.
Des que vaig nàixer el meu pare ha dedicat sempre el seu temps a parlar-me en valencià perquè al seu poble, Alcoi, tothom el parla i tota la meua família l'ha considerat sempre un senyal d'identitat. Per tant, els meus avis, els meus oncles i els meus cosins m'han parlat sempre en valencià. Però açò no significa que cap sabera castellà, evidentment tothom era bilingüe actiu. Parlaven valencià i castellà, i fins i tot els més joves érem i som plurilingües i parlem anglés i francés.
Ma mare, en els meus inicis, també em va parlar molt en valencià, encara no ser la seua llengua materna, però això va canviar quan vaig arribar a tindre uns 10 anys i en el meu col·legi començara a abandonar aquesta llengua. Per què? Doncs... a continuació ho contaré.
Fins als 12 anys, vaig anar al col·legi a Massamagrell per què ma mare ha treballat allí sempre i quan era petita va decidir matricular-me al mateix col·legi on ella treballava. El meu ensenyament des de l'inici va ser en valencià encara que entre les amigues i amics no el practicàvem. No sabria dir el perquè del rebuig, però crec que va influir molt que diverses xiquetes que no tenien pares valencianoparlants preferiren parlar en el seu temps lliure en castellà. I com a les altres no ens costava... doncs ens HI vam passar. Aquest pas va significar gran cosa en la meua vida, perquè de sobte, quan vaig voler adonar-me'n, no parlava valencià ni en la meua pròpia casa on sempre l'havíem parlada. Aleshores mon pare va començar a frustrar-se molt i a intentar trobar una explicació raonada a la qüestió aquesta de parlar amb tothom en castellà, però mai la va trobar.
És que va arribar a ser tant el distanciament amb el valencià que vaig arribar a avergonyir-me d'ell bonegant a mon pare per parlar en valencià quan anàvem a comprar el pa. La veritat ÉS que ell no va voler que deixés de parlar en valencià així perquè si i va insistir molt que el practicàrem. En canvi a ma mare no li va costar gens passar-se al castellà perquè la seua família ja s'havia acostumat a parlar en castellà després de deixar Banyeres. Perquè els meus besavis quan van decidir instal·lar-se a València van haver de renunciar a parlar valencià i van haver de fer la substitució lingüística perquè no estava gens ben vist que la gent parlara valencià a les grans ciutats així que van esdevenir digòssics. És a dir, al carrer parlaven castellà però a casa valencià. Açò evidentment va provocar que amb el temps el valencià desapareguera a la ciutat i l'ensenyament dels meus avis i posteriorment de ma mare foren en castellà. Encara això, ma mare va aprendre valencià quan va conéixer a mon pare, però poc després de tindre'm i de jo parlar castellà, ella es va convertir en bilingüe passiva.
Doncs des d'aquell moment que vaig deixar de parlar en valencià fins al dia d'avui seguisc quasi igual, encara que ara estic molt més conscienciada.
Bé....fins ací arriba la meua biografia lingüística i per concloure voldria reflexionar una mica sobre la importància de la llengua. Prou ja de rebutjar el valencià, hem d'amar-lo i respectar-lo perquè és la nostra identitat, és el que som i el que serem, i si no comencem a ser conscients del que provoquen xicotets actes, quan haja desaparegut no en podrem fer res.
(Jo amb mon pare mentre ell m'intenta parlar)
Helena, el treball és excel·lent per diversos motius. Enhorabona! T'agraïsc que hages compartit les vivències familiars alhora que expliques les situacions corresponents als conceptes sociolingüístiques.
ResponEliminaDit açò, vull assenyalar alguns detalls a millorar en l'expressió: encara no ser (malgrat no ser); el perquè (el per què); encara això (no obstant això) La conjunció "i" al final del 2n paràgraf millor substituir-la per "ja que".